La veritat és que no sé què escriure sobre aquest llibre perquè no et vull convèncer que el llegeixis.
És una necessitat que m’ha anat sortint a mida que he viatjat per les 361 pàgines de Diaris de Les Canàries.
Un viatge breu: he necessitat només cinc dies per viure les històries de la Sanmao, plenes de quotidianitat i de màgia, i que et deixen amb aquesta sensació de no saber on acaba la realitat i on, el conte.
Em va passar el mateix amb Diaris del Sàhara, que vaig descobrir per casualitat i vaig devorar el febrer de 2017. El mateix impuls que em va fer escriure Sàhara. Sanmao.1970s, em porta a escriure aquestes paraules, només deu minuts després d’haver acabat el segon llibre que llegeixo d’Echo Chen, àlies ‘Sanmao’.
I és que el que era capaç d’evocar l’Echo Chen, la persona, sabia expressar-ho per escrit la Sanmao, sobrenom que emprava l’escriptora en les seves obres. Diaris del Sàhara em va fer viatjar pel desert del Sàhara i viure’n un moment històric, l’expulsió de l’exèrcit espanyol del Marroc. Diaris de Les Canàries m’ha arribat al moll de l’os i m’ha fet sentir, com dir-ho?
M’ha fet sentir.
Molt.
Curiositat, diversió, amor, arrogància, joc, egoisme, generositat, trapelleria… Feia molt de temps que no plorava mentre desxifrava paraules impreses sobre cel·lulosa.
És curiós com poden atrapar les històries i com les deixo formar part de mi, obrint-los la porta de bat a bat.
Echo Chen va néixer a la Xina continental i, de ben petita, va haver d’emigrar amb la seva família a Taiwan.
Fa uns mesos, quan vaig tenir la sort de descobrir aquesta illa tan desconeguda, vaig enamorar-me dels seus ritmes i de la seva gent, i em va donar per buscar, com una boja, llibres de la Sanmao en anglès per totes les llibreries de Taipei.
Però resulta que no: la Sanmao és un referent literari i vital a tot Àsia i una desconeguda per a les persones que no sabem xinès.
Si més no, ho va ser fins a finals de 2016, quan l’editoral barcelonina @Rata_ va publicar el primer llibre de la Sanmao en una llengua occidental, i ho va fer en català.
En el meu primer article sobre la Sanmao, llanço tantes floretes a l’ Editorial @Rata_que, si les llegeixes, estic segura que et conveceràs de gastar-te els calerons en els seus llibres. Per cert, donen als i les traductores, l’espai i reconeixement que mereixen.
Per fi.
I no, que no cobro per fer promo de @Rata_ , però resulta que aquesta editorial, amb Iolanda Batallé al capdavant, fa molt bona feina i que m’agrada. (Algun dia publicaré a @Rata_. I no com a traductora.)
Em va emocionar passejar per racons de Taiwan que tant agradaven a la Sanmao i em va divertir perdre’m per carrerons del vell Taipei intentant trobar llocs sobre els quals i en els quals escrivia.
I ho vaig fer entre raigs de sol i aiguats tropicals, entre temples taoistes i budistes, entre sensacions i pensaments, ja no sé si meus o de l’Echo Chen.
Total, que m’emociono amb ella.
És una llàstima que l’Echo Chen decidís acomiadar-se del món abans d’hora.
I una sort que la Sanmao decidís deixar-nos els seus escrits.
